El *Medaller espanyol. L'esport espanyol que en tota la història només havia aconseguit 26 medalles olímpiques, va donar per primera vegada la talla en els primers jocs olímpics organitzats a casa, on va obtenir 22 medalles.

Els Jocs de la XXV-a Olimpiada han fet de Barcelona el punt de mira de millions de persones arreu del món. Sembla que Barcelona hagi estat redescoberta. Tothom en parla. La premsa i la televisió ens ha portat imatges que semblen venir d'un país de meravelles. Imatges de la ciutat sencera, dels seus monuments distintius, del Barri Gòtic, de la Vila Olímpica, del flamant Palau Sant Jordi, de les nombroses instal·lacions esportives i del Estadi Olímpic de Montjuïc. Estadi de Montjuïc, per alguns de la meva generació ple de records i de certa nostàlgia. Mentalment veig aquest estadi com era fa 56 anys. Grups de jovenets força engrescats i plens d'il·lusions hi anaven diàriament per entrenar-se, amb el propòsit de poder-se qualificar i poder participar a l'Olimpiada de Barcelona. Sí, dic bé, a l'Olimpiada de Barcelona, que havia de tenir lloc fa exactament 56 anys, encara que avui no es parli molt d'aquell esdeveniment. Però abans de continuar la història d'aquella olimpiada, dissortadament frustrada per tràgiques circumstàncies, girem els fulls del llibre del temps i repassem breument la història dels Jocs Olímpics moderns.
El seu iniciador fou el francés Pierre de Coubertin, un humanista que creia que la participació d'homes de tot el món en competicions esportives aportaria un esperit d'amistat, de germanor i de comprensió entre els participants sigui quin sigui el seu origen ètnic, les seves creences i la seva posició social. Diguem de pas que els objectius idealistes d'en Pierre de Coubertin no se han realitzat completament i els Jocs han quedat molt sovint desvirtuats per manipulacions polítiques, racisme, intolerància, comercialisme i l'ambició de voler guanyar a tota costa, emprant per aconseguir-ho, mitjans molt poc ètics, en contrast amb el desig expressat per en Coubertin quan diu: "Lo més important en els Jocs Olímpics no és guanyar, sinó participar; lo més important en la vida no és el triomf, sinó l'esforç per acoseguir-ho".
L'ideal que Pierre de Coubertin proposa als participants no s'identifica pas a la sola victòria, sinó al esperit cavalleresc de l'esport, la seva pràctica desinteressada, l'acceptació cortesa de la sort, favorable o adversa, la col·laboració amistosa entre les nacions, les races i els homes en general, objectius que constitueixen elements morals d'un valor elevat i que el públic sap igualment apreciar.
La primera Olimpiada moderna va tenir lloc a Atenas a l'any 1896 i des de llavors, llevat dels anys de les dues guerres mundials, es celebra cada quatre anys a una ciutat diferent. Ja des del principi del moviment olímpic, els barcelonins han demostrat un interès molt gran per els Jocs. Quan es va construir l'estadi de Montjuïc a l'any 1929, va ser amb l'intenció de posseir les instal·lacions requerides per poder organitzar-los. En efecte Barcelona va presentar, al seu degut temps, la candidatura per celebrar els Jocs de la XI-a Olimpiada prevista per l'any 1936.
El Comité Olímpic Internacional es va reunir a Barcelona a l'any 1931, però els seus membres no van arribar a posar-se d'acord. Va ser un any més tard, a Los Angeles, que per votació es va elegir Berlin. Aquesta ciutat va obtenir 43 sufragis contra 16 per Barcelona i 8 abstencions. Aleshores a Alemanya havia un règim políticament centrista que semblava que pogués organitzar els Jocs amb certa garantia d'imparcialitat, però en gener de 1933 Adolf Hitler va ocupar el poder i de seguida va introduir lleis de caràcter racista. L'imparcialitat ja no era possible malgrat les promeses fetes per Hitler a Baillet-Latour, president del Comitè Olimpic Internacional.
El 15 de setembre de 1935 Hitler va proclamar les Lleis de Nuremberg privant els jueus de la nacionalitat alemanya i al mateix temps va intensificar la persecució feroç contra tots els seus opositors polítics. Aquestes circumstàncies van crear una atmósfera de malestar. Molts esportius es van negar a ser instruments de la màquina de propaganda nazi i a molts països es van crear comissions a fi de trobar una alternativa als Jocs de Berlin. El lloc idoni era Barcelona que, com hem dit més amunt, ja havia presentat la seva candidatura uns anys abans. Com a resultat es va crear el Comitè de l'Olimpiada Popular de Barcelona sota la presidència d'en Josep Antoni Trabal; el secretari fou en Jaume Miravitlles, conseller de la Generalitat de Catalunya i la data prevista fou del 19 al 26 de juliol. Aviat van arribar adhesions de França, Estats Units, Suïssa, Canadà, Grècia, Suècia, Marroc i molts altres. Per raons òbvies no van arribar adhesions d'Alemanya però, en canvi, s'inscriviren molts alemanys que residien fora del seu país i als quals la participació als Jocs de Berlin estava vedada.
A la tarda del dissabte del dia 18 de juliol, l'estadi de Montjuïc bullia d'activitat. Molts atletes estrangers s'hi trobaven per entrenar-se i per confraternitzar amb altres participants dels Jocs. També s'hi trobaven molts joves barcelonins membres de la secció esportiva de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, de l'Escola del Treball de Barcelona i d'altres clubs locals. Aquests jovenets havien de practicar exercicis gimnàstics per ser presentats l'endemà. Els contactes entre ambdós grups van ser força interessants i instructius malgrat els evidents problemes lingüístics La major part dels forasters no parlaven gens d'espanyol. Alguns d'ells empraven mots que acabaven d'aprendre i que pronunciaven terriblement donant lloc a interpretacions divertides. Jo mateix vaig intentar emprar els pocs coneixements que tenia del francès, però sense gaire èxit. Maneres afables i caluroses estretes de mà reemplaçaven les paraules.
L'ambient era molt fraternal. Per la primera vegada de la meva vida vaig tenir l'oportunitat de relacionar-me directament amb persones d'altres països. Aquella experiència va reforçar la meva convicció de que era desitjable fomentar el sentiment d'amistat entre persones de diversos orígens ètnics i nacionals. L'entusiasme i la eufòria flotaven sobre l'estadi però, malhauradament, mitigats per un sentiment de temor i de tensió. Durant tot el dia corrien rumors molt alarmants sobre una imminent rebel·lió militar. El govern assegurava que tenia la situació controlada, però ningú s'ho creia. Quan els joves gimnastes es preparaven per practicar els seus exercicis, un dels organitzadors va anunciar amb veu afligida: "Mans feixistes han sabotejat les instal·lacions elèctriques. Resoldrem el problema i demà tot estarà prest per la inauguració dels Jocs".
Paral·lelament a les competicions esportives havia de tenir lloc l'Olimpiada Cultural i ja s' havien previst més de 3000 manifestacions folklòriques. Entre els participants a les activitats culturals s'hi trobava el gran violoncel·liste Pau Casals.
La nit del 18 de juliol Pau Casals dirigia els assaigs de la Novena Simfonia de Beethoven que l'orquestra, amb la col·laboració del cor de l'Orfeó Gracienc, havia d'executar l'endemà al Teatre Grec de Montjuïc a la inauguració de l'Olimpiada. Durant l'assaig es va presentar un emissari oficial qui, amb la veu alterada, va cridar: "Suspeneu l'assaig. Tenim noticies que aquesta nit hi haurà un alçament militar a tota Espanya. El concert i l'Olimpiada han estat suspesos. Abandoneu tots, immediatament, el local".